3. Construïm el projecte!

En primer lloc, m’agradaria esmentar que tot el que trobareu a continuació és una reflexió personal basada en la meva experiència; i que per tant, no és extrapolable a tothom.

Tinc 21 anys i la meva adolescència s’ha trobat rodejada de xarxes socials com: Facebook, Tuenti, Ask, Instagram o Musically. En una època com és l’adolescència, on els alts i baixos emocionals i d’autoestima són constants; l’ús d’aquestes aplicacions no ajuden. Per intentar ser acceptat i desitjat per la resta de la societat has de seguir el que aquesta fa. Si tots tenen Tuenti tu també. Però el problema no és aquest. El problema inicia quan s’incorporen els estàndards de bellesa; que en el meu cas, en ser una noia és magnifiquen completament. Així doncs, ja no és tenir o no tenir un perfil a Instagram sinó que és el que publiques. Moltes vegades no som conscients, però el contingut que tu mostres i difons per aquestes xarxes és el que fa que tinguis més o menys seguidors. Per tant, en plena adolescència què es busca? Acceptació, que es tradueix en followers.

Sense saber-ho, i moltes vegades sense ser conscient, exposes la teva vida, el teu cos, els teus sentiments… per ser acceptat, i aquí entra en joc la presència a les xarxes socials. Moltes persones joves, si ara mateix fessin egosurfing, trobarien una gran quantitat d’informació seva; la qual ni se’n recordaven que estava publicada. Tota aquesta informació està a la disposició de qualsevol persona, i en la major part sense regulació legal. Un cop deixats passar uns anys intentaràs esborrar tot allò que no t’agrada o que t’avergonyeix, però probablement ja és massa tard.

Amb tot això, el que es vol dir, és que s’ha d’implementar una educació de la presència a les xarxes. Fer conscients als adolescents, sobretot, que tota la informació que es publica passa a formar part d’un núvol de dades que estan a l’abast de gairebé tothom. Està clar, que també s’ha de fomentar l’educació de la igualtat entre gèneres i de l’estima pròpia; perquè sembli que no, van lligats de la mà. S’ha d’aconseguir que tothom sigui conscient de la informació que vol o no vol donar i, dels drets legals que té sobre aquesta.

#ActiUOC_Repte3_Construïm el projecte

Avui he fet “egosurfing” per primer cop. De fet, no coneixia ni el terme. M’ha semblat graciós. Els resultats de la cerca han sigut bastant sorprenents. Si poso el meu nom seguit dels meus dos cognoms, només surt una entrada a Google que faci referència a mi. És a una pàgina web on consta l’adreça exacta on vivia fa uns anys a Londres, cosa que em resulta una mica inquietant, ja que mai vaig ser conscient d’autoritzar que es compartís a la xarxa aquest tipus d’informació. Quan canvio la cerca a imatges, n’apareixen moltes però cap relacionada amb mi. Després, he provat de fer la cerca de nou, però aquest cop afegint el meu segon nom (que no utilitzo gairebé mai) i ha sortit una altra entrada. Aquesta segona, adreça a un curtmetratge que vàrem filmar ja fa un temps i que està compartit a Vimeo. En repetir el procés i canviar la cerca a imatges, he descobert que l’única relacionada amb mi era la portada del mateix curtmetratge.

Així doncs, m’ha sorprès negativament la primera cerca, perquè trobo que indicar la meva adreça a internet no fa cap servei a ningú i, d’altra banda, podria perjudicar-me en segons quina situació. Però, a escala global, he quedat encara més sorpresa, aquest cop en positiu, de la poca informació referent a mi que he trobat.

La meva relació amb les xarxes socials sempre ha estat complicada. Fa anys, quan va haver-hi el boom de Facebook i Instagram, compartia de tant en tant algunes coses referents als meus interessos i vida personal. Amb el pas del temps, però, vaig començar a discrepar amb algunes polítiques i criteris ètics d’aquestes xarxes. A partir d’aquí, em vaig plantejar l’ús que n’estava fent d’aquestes plataformes i quin benefici em suposava, cosa que em va portar a eliminar tot el contingut personal i privatitzar tota la informació possible. Així i tot, vaig decidir mantenir els comptes per seguir a artistes del meu interès, pàgines de notícies i, en general, per assabentar-me de qualsevol esdeveniment/informació d’interès. De totes maneres, en reduir-ne l’ús personal, he acabat perdent l’interès i ara per ara les utilitzo molt de tant en tant.

Trobo que les xarxes socials poden ser un gran aliat quan algú vol vendre alguna cosa (sigui un negoci, un projecte o a un mateix), però, considero que en l’àmbit personal, poden arribar a ser addictives, crear dependència emocional, generar incoherències i vulnerar la privacitat d’altres.

En conclusió, considero que hauríem de ser més crítics amb allò que compartim i les plataformes que utilitzem per fer-ho.

Aprofito, en relació amb el tema, per recomanar el documental The Social Dilemma, que trobo que en fa un bon anàlisi.

Fins aviat.